Albertí, Jordi

Albertí i la seva companya, Isabel Sanagustín, en una imatge retrospectiva del 2009
Albertí i la seva companya, Isabel Sanagustín, en una imatge retrospectiva del 2009 | A.B.

Director de L'independent de Gràcia

@albertbalanza

Vaig conèixer Jordi Albertí l'any 2000, segurament després que la seva companya, Isabel Sanagustín, assumís la presidència de la Federació de Colles de Sant Medir, cosa que vam detallar com a primera exclusiva d'aquest setmanari en aquell número 0 que titulava a columna de portada Pinet, fora de Sant Medir. Després vam incorporar-lo com a col·laborador d'aquesta contra en una secció deliciosa, Gràcia-Barcelona-Gràcia: ell feia que agafava un llibre i el comentava en el que dura un trajecte d'anada i tornada dels Ferrocarrils. També ens vam barallar unes quantes vegades.

Però fa dos anys que, amb Joan Lafarga, estàvem preocupats per l'evolució de salut del Jordi, i amb delicadesa ell em va obrir la porta de casa seva, a Maçanet, aquest 30 de desembre. Havia passat mal matí però ens vam asseure sofà costat sofà i en una tarda completa ens vam conèixer de veritat. L'editorial finalment tancada, l'actualitat de Gràcia, l'Any Triadú, la seva relació quasi d'amistat amb Pujol -potser assegut setmanes abans allà on jo em trobava. La conversa d'aprenentatge de l'altre va anar avançant. Vam berenar a la cuina. A fora es feia fosc. Vam baixar al seu estudi ple d'incunables i de col·leccions. Vam coincidir en Pairolí. Em va regalar un catàleg de la mostra Germinàbit, amb notes seves en post-it. Vam pujar de nou. Ja era negra nit. Li vaig dir: "si m'hagués de quedar aquest any amb un dia i una conversa, seria aquesta". Ell va respondre: "no pensava en el teu fons cultural més enllà del periodista". Ens vam abraçar llargament. Sabíem que no ens veuríem mai més.