Enyor

Joan Clupés, en una imatge del reportatge 'Fer-se vell en temps de pandèmia'
Joan Clupés, en una imatge del reportatge 'Fer-se vell en temps de pandèmia' | Marc Asensio

Si voleu publicar les vostres cartes en aquesta secció, envieu-nos un correu electrònic a redaccio@independent.cat

L'altre dia, en algun lloc de Gràcia, em vaig emportar L'independent. No ho faig o procuro no fer-ho perquè em moro d'enyor. Tinc 82 anys i fins als 22 que em vaig casar, vaig viure, vaig somiar i em vaig enlairar a Gràcia. Des de llavors segueixo enyorant el meu barri. El de Gràcia. Visc a l'Eixample Esquerra, en una casa gran i meravellosa. Durant molt de temps agafava el cotxet amb les meves filles i m'anava per Travessera, per l'estreta vorera, fins a casa meva a Bailén, perquè seguia sent casa meva, el meu barri. I em moria d'enyor del barri, dels seus carrers, de la seva gent. I segueixo enyorada del meu barri de llavors, dels seus carrers, i ja no conec ningú.

Deixeu-me tornar perquè segueixo sentint-me filla de Gràcia

Aquí, on visc, el barri no existeix, ni tan sols hi ha comerços de barri. Ni famílies als pisos. Són grans, són cars i són oficines. I els veïns, si n'hi ha, de vegades te'ls trobes. I tots els vostres carrers viuen a la meva memòria, però jo no estic. No us parlaré de llocs que potser ja no hi són. O sí, Gràcia és capaç de tot. Passejaré per aquests carrers, i no sé si aturar-me o marxar, per tornar al país de mai més, que no és Gràcia. Aquesta tarda, llegint l'Independent, torno a olorar el vostre aroma amb el Josep, que ha tornat a casa seva, amb l'article sobre la gent gran, la seva solitud i la seva solidaritat. Amb les vostres festes, les vostres botigues tancades però en espera d'obrir, perquè sabeu què és això, la solidaritat en la soledat amb algú que li dediqui un article, o aquestes petites informacions que posen al dia els petits problemes, els petits anuncis que omplen la vida d'un barri, els armaris verds, la reivindicació de les places, les cases i els carrers, la vostra reivindicació...

Deixeu-me tornar perquè segueixo sentint-me filla de Gràcia, seguiré sense poder agafar L'independent en un dia gris per no morir-me de la tristesa. I no em digueu per què no he tornat. Aquesta ja és la meva història. Amb la gran errada d'haver perdut un barri. Gràcia.  Perdoneu-me el rotllo, no es pot llegir l'Independent en un dia trist i gris. Perquè si surto al carrer, on visc, ja no trobaré els vostres carrers, els que van ser meus. Això sí, sempre em queda seguir recorrent-vos. Gràcies.

Loles Gutiérrez