Els llums del Verdi

Catifa vermella i photocall davant dels cinemes Verdi, per l'estrena del BCN Film Fest
Catifa vermella i photocall davant dels cinemes Verdi, per l'estrena del BCN Film Fest | S.M.

Periodista i Guionista

@ernestcauhe

Fuges de casa. Entres al cinema. Atures el temps. Dediques 120 minuts a viure altres vides. És el moment que et concedeixes oblidar-te de les notificacions, no respondre trucades. Una experiència de presentisme en estat pur i natural. I una pantalla de més de set metres. I so digital. Fas un acte de resistència a les plataformes. Perquè la Carla Simón ha estat dos anys només amb el càsting, la Clara Roquet, cinc entre el guió i l’exhibició. Richard Linklater ha rodat durant deu anys per deixar l’empremta del tempus fugit. A Isaki Lacuesta li ha ressonat més d’un decenni la seva Llegenda del temps. Anys de somiar i posar veu a una història que commogui, que transformi l’espectador, que pugui valer com a mirall de la pròpia vida o com a vàlvula d’escapament d’una rutina vital cada dia més absorbent.

En una ciutat estressant. Amb ansietat endèmica. "No puc més" però hem de seguir

Perquè no hi ha temps per pensar. Cal produir per sobreviure. Ser present a xarxes. Compartir que sí, hem anat al cinema. I aquí. I allà. I que tot molt bé. En una ciutat estressant. Amb ansietat endèmica. “No puc més” però hem de seguir. Ja fem tard. Amb taula fins les deu perquè entra el segon torn. Marxin ràpid. Que passi el següent.

Als Verdi, just quan acaba la pel·lícula, de fet no acaba, entren els títols de crèdit, encara no ha passat un segon que encenen els llums de la sala. Amb acarnissament. Ni un instant per digerir l’obra artística, ni un sospir per mantenir-te dins la ficció que, potser, t’acaba de canviar la vida per complet. Els insolents llums et fan espetegar el feix a la cara per recordar-te en uns mil·lisegons que no vius a la fàbrica dels somnis, sinó a la butaca del teu propi malson.