Per què 'Alcarràs' és un gran film?

Un fotograma de la pel·li 'Alcarràs', de Carla Simón
Un fotograma de la pel·li 'Alcarràs', de Carla Simón | Cedida

Periodista. Journaliste, Itonai

@lluisbou

La pel·lícula Alcarràs de Carla Simón és un gran film. És una obra que retrata un particularisme local, en crea l'ambient, i el transforma en un missatge universal. És el que ha fet sempre el millor art, i per això va rebre el premi per unanimitat de la Berlinale. Alcarràs tracta de la pugna de sempre entre l'ésser humà i la natura, que és el veritable motor de la Història, i de com impacta en el progrés i la memòria, amb un joc de carambola. Perquè la idea de temps varia amb el pas dels segles.

La pel·lícula retrata un particularisme local i en fa un missatge universal

L'hebreu bíblic és un idioma que mira al passat, mentre que les llengües modernes miren al present i al futur. Es veu clarament en la sintaxi. Una persona de fa tres mil anys estava encarada al passat, tenia un present molt curt i incert, i no es fixava en el futur. En canvi, un occidental del segle XXI mira molt poc el passat i té la sensació d'un present etern que enllaça amb el futur, viu pensant en les novetats. A Alcarràs és molt interessant perquè hi arriben encara flaixos del món antic, que són assaborits amb nostàlgia.

Una altra de les virtuts d'Alcarràs és que manté el to en tot moment, cosa que demostra una professionalitat cinematogràfica de primer nivell, amb una forma de retrat intimista que alguns han relacionat amb El Padrí de Francis Ford Coppola. A Alcarràs hi ha un protagonista, però l'espectador acaba coneixent el pensament íntim de tots els personatges, a partir d'una tècnica d'immersió feta amb gran subtilitat. Alguns comparen Alcarràs també amb les pel·lícules de Paolo Sorrentino, el gran director italià, però Carla Simó utilitza una traçada més fina i intuïtiva. Mostra que cada persona és un món però en fa una bola rodona.