Agonia de les entitats socials

Cua a la porta del Rebost Solidari, al carrer Reig i Bonet
Cua a la porta del Rebost Solidari, al carrer Reig i Bonet | Laura Rodríguez

Les entitats socials barcelonines agonitzem per la falta de recursos i la manca de liquiditat. Les subvencions per adjudicar ajuts de l’Ajuntament de Barcelona, que tot just s’han publicat fa unes setmanes (publicada la resolució provisional, la definitiva sortirà a mitjans de juliol, la qual cosa vol dir no cobrar a tot estirar abans de setembre), deixen molts projectes fora per manca de pressupost, i reparteixen en els millor dels casos les mateixes quantitats que a la convocatòria anterior malgrat enguany som més entitats a repartir i que cada any que passa representem moltes més persones destinatàries del projectes pels quals demanem les subvencions.

És un sense sentit que entitats com Gràcia Participa avancin diners sense saber de quins ingressos disposarem finalment i que tinguem dificultats per donar un bon servei a les veïnes que atenem

És un sense sentit que entitats com l’Associació Gràcia Participa avancin diners (en el nostre cas per comprar aliments i productes d’higiene i neteja pel Rebost Solidari i per pagar les despeses de formacions del Replà) sense saber de quins ingressos disposarem finalment i que tinguem dificultats per donar un bon servei a les veïnes que atenem i acompanyem cada dia des dels nostres espais. Les subvencions no són ni poden ser mai cap solució pel tercer sector, i molt menys com estan plantejades actualment: són una teranyina on més que menys ens enganxem i tenim dificultats reals per desenganxar-nos-hi. No pot ser que els nostres projectes dels que depenen milers de persones dels nostre barris i des d’on els oferim uns serveis que l’administració hauria de garantir-los depenguin d’una o dues subvencions.

Ara és l’hora de dir prou: la inflació i el conflicte a Ucraïna ens estan obligant a buscar alternatives. Estem vivint una emergència social malgrat una part de la població així com també una part de les administracions fan veure que no existeix perquè les dades diuen que l’atur disminueix, el turisme ha tornat, els restaurats són plens i els creuers ens porten milers de turistes... Ai làs! I tot això passa alhora que el tercer sector estem treballant per preveure com atendrem sense recursos el repunt de demandes d’ajudes del 20% que tots els indicadors donen com a fet segur i que arribarà durant els propers mesos.

La pandèmia ens ha deixat una nova pobresa amb risc de cronificar-se i amb la pujada de l’IPC i l’encariment de la cistella de la compra les peticions d’ajudes s’incrementen dia rere dia i per això cal que totes diguem prou!

Cal buscar alternatives per fer sostenibles les nostres entitats i els projectes que fem i cal que les administracions garanteixin els drets de tota la ciutadania, perquè sense tenir garantits els drets socials no hi ha llibertat ni equitat. Cal que les institucions reconeguin la feina que fem i que es responsabilitzin de que puguem continuar fent-la. I totes les administracions han de fer una reflexió: o ens ajuden a les entitats que ajudem a les nostres veïnes o les ajuden a elles directament amb actuacions globals i definitives, no parcials i temporals, però ja hi ha prou de seguir com fins ara on es convoquen subvencions al febrer, publiquen les resolucions durant l’estiu i paguen a la tardor. Ni l’Ajuntament de Barcelona s’ho pot permetre ni cap de les administracions que tenen responsabilitat vers el benestar de la ciutadania tampoc ho pot fer.

Les entitats del tercer sector no podem sobreviure sense les subvencions però tampoc en podem viure d’elles, perquè arriben tard i sempre amb imports inferiors que no cobreixen ni la meitat de les necessitats reals que descrivim en els nostres projectes.

Les entitats ens mantenim vives gràcies en la majoria dels casos al compromís de les voluntàries i de la comunitat creada al voltant dels nostres projectes. Altrament cal explicar que les entitats socials barcelonines agonitzem per la falta de recursos i la manca de liquiditat. Fins quan podrem sobreviure o millor dit, malviure?

Montserrat Higueras Tobajas, presidenta de l’Associació Gràcia Participa