Pilar Perdices, homenatge a l'art

Les obres de Pilar Perdices, a la galeria Lexart
Les obres de Pilar Perdices, a la galeria Lexart | R. Casalé Soler

Museòleg, historiador i crític d'art.

Troba el seu perfil a les xarxes en aquest enllaç.

Fa cinc anys vam tenir l’oportunitat de comentar a L’Independent de Gràcia que la pintora i gravadora Pilar Perdices (Maó, 1931) havia fixat la seva residència a Gràcia. Ara de nou, podem fer-ne menció, però aquesta vegada amb motiu de l’exposició individual que presenta a la galeria Lexart de Barcelona. Aquests darrers anys, entre la pandèmia i per motius de salut, l’artista menorquina instal·lada a Barcelona de ben jove, només ha pogut mostrar els seus treballs a Maó, Les Franqueses del Vallés -concretament a la galeria Artemisia- i Castrodouro (Lugo), l’any 2017. 

La seva obra és plenament existencialista i sensible amb la societat

Pilar Perdices es va formar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Ha compaginat la pintura i el gravat amb la docència, ja que va ser Catedràtica de Dibuix d’Institut. La seva primera exposició va ser l’any 1967 a la sala Vayreda de Barcelona. Ha rebut diversos premis, entre ells, el de Dibuix de la Diputació de Barcelona, Donart, Ynglada-Guillot de Dibuix i Joan Ramón Masoliver (Montcada). Entre les innumerables mostres individuals i col·lectives que ha fet durant les més de cinc dècades dedicades a les arts plàstiques, cal destacar l’antològica a La Pia Almoina de Barcelona el 2001, i el conjunt d’exposicions que va fer a la seva ciutat natal el 2009, com una mena d’homenatge a la seva trajectòria i que va servir per retrobar-se amb Maó. 

A la galeria Lexart es pot veure una petita antologia, ja que la intenció tant del galerista com la de l’artista és la d’oferir un recorregut per diversos moments de la seva vida creativa, per això s’exhibeixen peces des dels anys 70 fins el 2000. El tema predominant és el paisatge. Un paisatge que sap fusionar l’abstracció amb la figuració -d’una manera molt tènue, per cert- dins de la tendència informalista. Una tendència que va aparèixer a Europa als anys 60, i que al continent americà se la va denominar expressionista abstracta. El gest, la pinzellada solta i lliure, la matèria gràcies al collage mitjançant la incorporació de diaris, teixits, terres, cartrons d’embalatge o pols de marbre, els grafismes i els regalims a mode de dripping. Els colors emprats solen ser els neutres, ocres, vermells, verds, blaus... 

La seva obra és plenament existencialista i sensible davant de qualsevol situació o problema que li preocupi. Quan van haver-hi els incendis que van assolar una part de Catalunya, als anys 90, va realitzar una sèrie d’obres que hi feien referència. Els conflictes socials o la situació de la dona són altres temàtiques que han omplert les seves teles i papers. Per a Pilar Perdices, “dins de l’estètica ha de haver-hi sempre un missatge”, tant si fa referència a la bellesa, l’art o les sensacions.