Moscou

La plaça Roja de Moscou, en una imatge del 2006
La plaça Roja de Moscou, en una imatge del 2006 | À.G.P.

Periodista i Guionista

@ernestcauhe

"On ha anat a parar la meva vida?”, crida desesperada la Irina. S’ha adonat que tots els grans projectes, els bons anhels, les belles idees han quedat en vol rasant, amb prou feines gallinaci. “Per què volem tan baix?”, es lamenta la seva germana Maixa. “Avui, fa un any que el pare va morir, recordar-lo ja comença a fer una mica menys de mal”, mira de reconfortar els seus l’Olga, la germana gran. No saben com ha passat però la seva vida burgesa ha quedat atrapada en una bombolla, una enorme peixera.

I puges dalt d’aquell turó, i plores potser d’alegria potser de desconsol

‘Per què no som capaços de viure una vida a l’alçada de la vida que projectem? O de projectar una vida a l’alçada de la vida que vivim? Per què ens castiguem d’aquesta manera?’, es pregunta l’autor. I aquest dubte existencial de Txhèkov, plantejat l’any 1900 i meteòricament llençat l’any 2022, apareix fotografiat en una escena d’una cançó de Cocorosie. “Dies mandrosos en què marxaves a pedalar, i navegaves per l’Spirit Lake, tu, el teu papi i la seva llimonada”. Perquè pedalant pel bosc o caminant mentre menges un gelat en un desert de somni, és quan et mires el cristall, aquest vidre infranquejable de la peixera, i et dius “de gran vull ser un home (o una dona) lliure”.

I puges dalt d’aquell turó, i plores potser d’alegria potser de desconsol. Perquè allà, ben lluny, però ben visible en definitiva, t’ha semblat albirar “Moscou”. I allargues la mà per resseguir-ne l’skyline amb la punta dels dits. Però al vidre s’hi ha fet un tel i diries que comença a ploure i la boira ha caigut. I mires de seguir el camí, però no hi trobes ningú. I no saps “el què fer”. I et quedes fixat.