Crítica literària: 'Faré tot el que tu vulguis', premi merescut

Portada de 'Faré tot el que tu vulguis', de Iolanda Batallé
Portada de 'Faré tot el que tu vulguis', de Iolanda Batallé | Columna

La Nora és una dona amb un llarg matrimoni i dues filles. Coneix un home amb qui té sexe en un avió, i a partir d’aquí la seva vida entra en un camí inesperat i sovint escabrós. 

Guanyadora del 46è Premi Prudenci Bertrana (2013), Iolanda Batallé, per mi una autora fins ara desconeguda, crea en Faré tot el que tu vulguis un món enigmàtic i especial, en què el lector no es pot permetre jutjar els personatges, perquè tal com denota la novel·la seria injust. 

La prosa de Batallé està ben treballada: és acurada, sense tecnicismes ni maniobres maldestres, àgil i depurada

La trama és interessant; el personatge protagonista, a més d’intrigant, atrapa; la prosa està ben treballada: és acurada, sense tecnicismes ni maniobres maldestres, àgil i depurada. Una lectura molt aconsellable. 

I quin ut en podria esmentar?, (perquè en tota ressenya hi ha d’haver algun ut, penso jo): potser com a escriptora, en retrauria el fet que les focalitzacions són segons el meu parer massa sobtades: no hi ha verbs que ens convidin a entrar en la ment dels pensaments i tan aviat està focalitzant des d’un personatge com des d’un altre. 

De fet, és possible que això ho faci l’autora com un joc més. Perquè també, per exemple, es permet sobreposar pensaments dels personatges, amb què el lector de vegades es pot perdre, en un tret pretès. 

De tota manera, si bé amb els pensaments sobreposats se’n surt prou bé tot i la dificultat que pot comportar, el tema de les focalitzacions hauria pogut ser més reeixit segons el meu punt de vista. Sigui com sigui, m’agradaria enviar una felicitació a aquesta autora, periodista i filòloga, per un premi ben merescut, que ja fa anys que va rebre, però que fins ara no havia descobert jo personalment. El llibre va anar a parar a les meves mans per una casualitat: una escola d’escriptura on ens cedien una sala a un grup d’escriptores per a treballs d’equip plegava, i vam agafar alguns dels llibres que ens van regalar. Beneïdes casualitats que poques vegades passen. Perquè, ho confesso, soc escèptica amb els premis, sovint donats més per la fama de l’autor que no per la qualitat dels textos que s’escriuen. Però és d’agrair que encara hi hagi honroses excepcions i aquest en sigui un cas tan ben merescut. 

Elena Gavarró