L’Esperanto: un anacronisme històric amb passat encisador

Exposició esperantista organitzada per Paco kaj Amo al c/Montseny 67, al voltant de 1910
Exposició esperantista organitzada per Paco kaj Amo al c/Montseny 67, al voltant de 1910 | Cedida

Torna l’Esperanto? Hi ha una revifalla del vell projecte generat artificialment a finals del segle XIX pel polonès Zamenhof? Hem d’afegir l’esperantisme al ja saturat mercat d’ismes que volen presentar-se  com alternatives a les problemàtiques socials? 

Parlar de l’Esperanto a Catalunya ens rememora l’existència d’un fort moviment  que en va ser partidari arrelant-se en l’internacionalisme obrer i en opcions ètiques molt reivindicables... però aquestes glòries acabaren ara ja fa molts anys.

L'internacionalisme passa pel reconeixement de la diversitat i l'enfortiment comunitari front al capitalisme globalitzador

 L’Esperanto, a la recerca d’una fraternitat universal, ens proposava una llengua nova que permetia l’enteniment entre tots, una llengua igualitària, feta a partir de retalls escollits d’algunes de les existents (d’origen fonamentalment europeu). Tothom podria utilitzar la llengua pròpia i, per relacionar-se amb els que en parlaven un altre, no haurien de recórrer a la que representava autoritat i interessos colonials.

Però, amb ulls d’ara, l’Esperanto, fill d’un temps passat, es veu com un anacronisme històric marcadament eurocèntric. Es defineix com una llengua universal però no inclou en el seu vocabulari paraules del romaní, de l’àrab, l’amazic, l’urdú, el xinès, les llengües de l’Àfrica negre, les indígenes del continent americà... Ni interpel·la ni acull a la majoria de migrants que poblen els nostres pobles i ciutats...

Mentrestant, a la plaça de la vila i a sota l’alzina, hem sentit les veus dels migrants demanant drets elementals. Els nous catalans, amb altres llengües d’origen, han triat la llengua comuna de referència, la que estructura la nostra comunitat. Els que han pogut aprendre-la ens parlen en català, un català amb tots els accents, la llengua de totes, la llengua comuna a Catalunya que cal seguir defensant sense defallir i que volen aprendre i que els hi hem de saber ensenyar.

Més enllà dels friquismes, l’internacionalisme avui no sembla passar per l’Esperanto sinó pel reconeixement de la diversitat i l’enfortiment comunitari front al capitalisme globalitzador. A Catalunya, la cohesió social passa per la vertebració social al voltant del català. Una llengua viva al carrer que es construeix amb la parla de cada dia, sense artificiositats. 

Si rasquem una mica és fàcil veure que aquest Esperanto postmodern pot ser quelcom més que una reivindicació nostàlgica de somnis periclitats o entreteniment per a gent allunyada de les lluites socials... Potser un carreró sense sortida o una desviació intencionada del camí a la vertebració social i de classe? 

En comptes d’estudiar l’Esperanto, respectant totes les opcions, prefereixo ajuntar-me amb les companyes per demanar “papers” pels migrants, recollir signatures per la ILP Regularització Ja!, assistir a les manifestacions contra els crims a Melilla i ajudar als nouvinguts a aprendre i estimar la llengua amb la que els catalans expressem els nostres sentiments solidaris.

Xavier Oller