Carme Aliaga, arquitectures en l'espai pictòric

L'obra de Carme Aliaga s'ha pogut veure a la galeria Art Enllà
L'obra de Carme Aliaga s'ha pogut veure a la galeria Art Enllà | @artenlla

Museòleg, historiador i crític d'art.

Troba el seu perfil a les xarxes en aquest enllaç.

A la galeria Art Enllà (Sant Pere Màrtir, 15) s’ha presentat el recent treball de la pintora terrassenca Carme Aliaga (1971) amb el títol Habitant la incertesa, que ja havia tingut l’oportunitat de veure’l a la galeria Espai G de la seva ciutat natal. L’artista es va formar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona en l’especialitat de pintura. Ha obtingut els premis de pintura més importants de Terrassa (el Ricard Camí, el Criteri d’Art i el de la Caixa Terrassa, tots ells durant els 90). 

A la seva darrera obra, la ciutat es construeix constantment

La primera vegada que vaig tenir coneixement de la seva obra va ser amb motiu de l’exposició Anamnesi, realitzada a la sala Muncunill de Terrassa, l’any 1998. Des d’aleshores ha mostrat els seus treballs de manera regular a Espai G, a més de a diverses localitats catalanes i a Madrid, principalment. Ha participat en diverses col·lectives a França o Dinamarca. D’una mostra que va fer el 2006 a Espai G, el crític Josep Maria Cadena senyalava que ella “avança en la seva campanya pictòrica, que és com una apassionant recerca del què per a molt joves artistes com ella és l’arqueologia de la societat contemporània”. Es tractava d’una exposició on representava dirigibles, globus de primera generació, avions i transatlàntics. En canvi ara, en aquests darrers anys, la seva obra segueix altres línies creatives, com és el cas de l’arquitectura urbana. Una arquitectura urbana mostrada de manera ben singular, per això el títol de la present exposició és Habitant la incertesa, ja que la ciutat s’està construint constantment, així com també l’ésser humà. De totes maneres, trobo que les seves pintures i collages són més bé deconstruccions. Són ciutats que estan només en la seva ment, no existeixen, però es podrien relacionar perfectament amb qualsevol ciutat del món.

Per a l’artista es tracta d’unes peces on s’aprecia “el moviment de la llum i l’efecte que té sobre les arquitectures, els jocs i diàlegs que genera, els buits que crea”. Son obres que fusionen el passat amb el present, ja que l’ús que fa del decollage indica el pas del temps, com si les pintures o els arrebossats  de les parets, dels murs o de qualsevol tipus de construcció s’estiguessin desprenent contínuament. 

En canvi, quan empra el collage per afegir rètols publicitaris o altres objectes, indica que són edificis vius, que hi ha vida al darrera d’ells, ja que la ciutat és una “metàfora de la complexitat humana, sempre en construcció. Façanes, finestres, terrats, avingudes... Re-construir, refer, tornar a construir”. Això em recorda la ciutat de Barcelona que està en permanent procés de canvi. Un canvi que considero que no porta enlloc, sobretot per la “incertesa” de les propostes.