Tots podem ser anacrònics

Atletes participants al Festival atlètic organitzat per l'Ateneu Popular de Gràcia
Atletes participants al Festival atlètic organitzat per l'Ateneu Popular de Gràcia | Josep Brangulí

Si voleu publicar les vostres cartes en aquesta secció, envieu-nos un correu electrònic a redaccio@independent.cat

Si l'esperanto és un anacronisme de la història, tal i com asseguren algunes de les veus més assenyades d'aquest país, el català també l'és, perquè es tracta d'una llengua del món minoritària amb decreixent ús i, per tant en greu perill d'extinció. També el gaèlic, l'occità, fins i tot les papallones i les abelles que tots sabem la seva situació i també coneixem la seva importància pel medi ambient.

Però també ho seria l'anarquisme com a projecte fallit, esclafat, després de l'immens i gloriós big-bang d'anhels i llibertat, aquella gran eclosió esperonadora i il·lusionant que no va poder reeixir per la força de les armes. O qualsevol altre projecte que no ha­gués tingut l'oportunitat de ser prou exitós al llarg de la història.

Les lluites han de ser integrals i globals. Les llengües, la cultura, els drets civils, la igualtat entre homes i dones van de la mà en el mateix paquet, no caduquen mai i poden revifar en qualsevol moment.

No podem excloure mai cap d'aquestes premisses anheloses de llibertat i ideals humans. Sincerament, crec que és injust, caïnita i tòxic el fet de dir que un ideal, pel sol fet de no haver triomfat sigui anacrònic. Aleshores totes les lluites nobles podrien ser-ho, fins i tot cadascun de nosaltres a nivell personal.

Per cert, jo sí estudio esperanto i esperono a tothom a fer-ho a l’Ateneu Llibertari de Gràcia, al carrer l'Alzina, 5. És enriquidor.

Antoni Garcia Iranzo