Esclaus 2.0

Un vianant travessa Via Augusta amb el mòbil a la mà
Un vianant travessa Via Augusta amb el mòbil a la mà | À.G.P.

Des del peu de la muntanya de la dècada dels quaranta que he començat a escalar fa uns mesos, començo a mirar-me el món que m’envolta amb aquell recel de qui es creu que ha viscut prou com per jutjar amb inclemència els seus conciutadans, especialment els més envejablement joves. Apoltronada en aquest púlpit, aquests dies ha tornat a mi la sensació del dia que vaig prendre a les mans el meu primer telèfon mòbil. Conservo el record intacte a la memòria. Aquella sensació d’angoixa, de rebuig. Tenia setze anys i els meus pares van (im)posar-me’l a la maleta el dia que marxava per un mes a un stage intensiu d’anglès a Limerick, a Irlanda. Recordo amagar-lo al racó més recòndit de l’armari de l’habitació que compartia amb una altra adolescent, francesa, a la casa d’acollida. Recordo amagar-me al bany per fer servir aquell aparell del dimoni.

A finals dels 90, el mòbil no formava part de l'uniforme 'teenager'. Ni de la societat en general

En aquella època, a finals dels 90, el mòbil no formava part de l’uniforme teenager. De fet, tampoc del de la societat en general. Només el 2% de la població en tenia. El neguit que va envair-me fa vint anys contrasta amb el fervor que destil·len els ulls addictes dels meus nebots preadolescents, que saliven davant la pantalla, que entren en còlera si els castiguen sense mòbil, que han après a viure la vida permanentment connectats a un smartphone, creient que tenir-lo els regala llibertat, sense ser conscients que en realitat els converteix en una nova generació d’esclaus, d’esclaus 2.0. I mentrestant, els seus adults, addictes com ells, reneguen -reneguem- d’aquesta actitud sense ser capaços d’alçar la vista de la pantalla. Predicant amb l’exemple. Com aquell pare que pretén prohibir al seu fill que fumi després d’anys i panys amb el cigarro a la mà.