Creuers

Veïnes elaborant cartelleria viatgera per al guarnit 'Travelsia de Sant Antoni'
Veïnes elaborant cartelleria viatgera per al guarnit 'Travelsia de Sant Antoni' | Isabel Palazón

El 30 de juliol de 1997 el caràcter popular, el singular guarnit de carrers i la força del teixit veïnal i associatiu va fer que la Festa Major de Gràcia fos declarada per la Generalitat de Catalunya com festa tradicional d’interès nacional. Tot just, fa vint-i-cinc anys i d’aquest temps ençà planeja el debat si les festes poden morir d’èxit. Sortir de la pandèmia ha situat la Festa Major en el mateix punt de partida en què ens trobàvem. Un difícil encaix del model actual de turistificació i gentrificació de moltes zones del Districte davant el legítim dret d’arrelament de famílies i veïns, molts dels quals es veuen abocats a anar-se’n del barri perquè no poden assumir els costos de vida estructurals (habitatge, cost de la vida...).

Del 1997 ençà planeja el debat si les festes poden morir d’èxit

Traslladant-ne la qüestió a la Festa Major veiem que, un cop superades les restriccions pandèmiques s’intueix la tornada al consum col·laboratiu impersonal, i als carrers massificats, elititzats i etilitzats davant el que ha estat sempre una festa de barri i popular.

En un exagerat exercici de distòpia no sé si arribarà el dia en que estarem mirant la darrera meravella artesanal d’un guarnit de carrer mentre apareix la proa d’un enorme creuer descontrolat pel carrer Milà i Fontanals. No sabem si estem preparats per assumir canvis inevitables o és massa tard per preparar-nos pel que havíem pogut evitar.

Davant això, sempre ens queda la Festa Major de Gràcia i gaudir de l’alleujament, l’esbarjo i la complicitat amb les famílies i els veïns. Compensa, i molt. Amb creuer o sense creuer.