'Tres mil años esperándote', el plaer d'explicar històries

Fotograma de 'Tres mil años esperándote', de George Miller
Fotograma de 'Tres mil años esperándote', de George Miller | Cedida

El film Tres mil años esperándote de George Miller ja es va poder veure en caràcter de preestrena mundial, fora de competició, en la passada edició 75 del Festival de Canes, un certamen que ell mateix havia inaugurat l’any 2015 amb l’oscaritzada Mad Max. Furia en la carretera. En la present ocasió, el cineasta australià fa un canvi de registre i dirigeix un conte modern sobre una dona sola, doctora en literatura, Alithea Binnie (Tilda Swinton), que viatge a Istanbul per impartir una conferència sobre els mites i llegendes, relats oposats a la ciència i a la història.

El resultat és un producte curiós però, al capdavall, una història menor

Després d’un estrany incident a l’aeroport i comprar un petit gerro en un basar, a l’habitació de l’hotel se li apareix un gegantí follet de la tradició turca, un djinn, el geni de la làmpada (Idris Elba). Confrontada al món fantàstic i el meravellós, que la narratòloga desdenya, Alithea s’aventura amb escepticisme i incredulitat en la prova de  la concessió de tres desitjos a canvi de la seva llibertat.

A partir d’aquí s’obra un relat múltiple a través de les experiències del geni, les seves diverses reencarnacions a través dels segles, protagonista de diferents passatges històrics, fins arribar als nostres dies. Tot gira al voltant del real i l’imaginari i la hibridació d’ambdós mons, combinat amb el plaer d’escoltar històries i l’art de la fabulació, evocant d’alguna manera l’univers i la manera de Les mil i una nits.

El resultat final és un producte extravagant, simpàtic i curiós, però, al capdavall, una història menor, quasi infantil, tot i estar protagonitzada per adults i dirigida a un públic també adult. Una realització i un to situat que situa aquesta fantasia blanca a les antípodes de la fúria i la ràbia, un dels tret més apreciats del creador de la saga post-apocalíptica Mad Max.