Un homenatge com cal

Albert Torres (dreta), treballant el guarnit del carrer Camprodon, el 1987
Albert Torres (dreta), treballant el guarnit del carrer Camprodon, el 1987 | Josep Maria Contel

El matí de dimecres, la seva filla m’havia dit que havia mort l’Albert Torres. Tot just el dia anterior en parlava d’ell, sabia que estava malalt i la conversa em va portar a recordar coses d’ell.

A l’Albert el vaig conèixer un dia d’estiu poc abans de la Festa Major de l’any 1987, quan amb el Vicenç Sanclemente vam anar al carrer de Camprodon a interessar-nos pel seu guarnit. El Vicenç escrivia l’article i jo feia les fotos de la peça que l’endemà sortiria al Diari de Barcelona. En un moment donat, l’Albert va pujar a una escala de fusta, d’aquelles antigues i vella, en una aclucada d’ull les fustes es van trencar i en Torres va anar a parar a terra, com a resultat, un braç trencat a portes de la festa.

Podríem parlar molt d'ell, de la seva visió en positiu de les coses, del seu tarannà conciliador, del seu tracte amb els col·laboradors...

Va ser una bona presentació, una bona coneixença, la d’un gracienc de pedra picada. Aquell any el carrer Camprodon va guanyar el primer premi com els dos anys anteriors, tot una gesta la del carrer Camprodon.

Dos anys després, el 1989, arran d’una crisi a la Federació de Carrers de la Festa Major de Gràcia, moment en el qual l’entitat es va quedar sense president i calgué escollir-ne un altre, entre els diferents candidats i un joc de boles negres i boles blanques, en sortí elegit l’Albert Torres.

A ell, sobretot a ell, la Festa Major li deu moltes coses; està clar que va tenir diferents equips al llarg dels anys que en va ostentar la presidència, però l’ànima mater de tot plegat cal buscar-la en l’Albert.

Una de les primeres coses fou aconseguir un local per la Federació, que des de la seva estada a la seu de la Falange, havia anat amunt i avall. A poc a poc també es va anar millorant el finançament de la festa. La implantació de la samarreta, els concursos de Pintura i de Fotografia, el reconeixement de la festa, els gegantons Torradet i Gresca, la cuca Garlanda, infinitat de coses més com les bones relacions que va encetar amb l’Aplec del Caragol de Lleida.

Podríem parlar molt de l’Albert Torres, des de la seva visió en positiu de les coses, del seu tarannà conciliador, del seu tracte amb els col·laboradors, entre moltes altres, està clar que el Torres no era perfecte, però hi ha alguna persona perfecta? Segurament sí, totes aquelles que no fan res i no deixen de criticar, que posen pals a la roda. En el cas de l’Albert seria el Buster Keaton de la Maquinista de la General, col·locat davant de la màquina traient entrebancs perquè el tren seguis el seu camí.

Està clar que l’Albert Torres rebé el Premi Vila de Gràcia a títol individual i la Medalla d’Honor de Barcelona, però sincerament, quan deixà el càrrec no se li va fer cap homenatge, ni un sopar de comiat, només la construcció d’un gegantó, “El Torres”. A vegades em pregunto del perquè se li va fer el gegantó... Sigui com sigui, ell ho va agrair molt i si més no estava satisfet de la seva rèplica. Ara, en el seu traspàs, ens quedarà la petjada del Torres en la figura del gegantó, tot esperant que algun dia se li pugui retre un homenatge com cal.