Aporofòbia

'Yo, precario', de Javier López Menacho
'Yo, precario', de Javier López Menacho | @LaCajaBooks

Som, sens dubte, una societat aporofòbica. Et recorre una incòmoda sensació entre l’aversió i la compassió quan veus un sensellar. La pobresa és un limbe al qual ningú presta atenció. Allà roman una persona aturada de llarga duració. Significa entrar al laberint de l’exclusió del qual n’és difícil sortir. Et deixa en una situació vulnerable a malalties –tan físiques com mentals– i caus en l’autoengany dels fàrmacs o les drogues perquè busques res a què agafar-te i allò res esdevé en l’infern. Vulnerable perquè has d’acceptar feines precàries. El llibre Yo, precario de Javier López Menacho ho explica molt bé amb tendresa i humor. Pobresa és no poder reincorporar-te al mercat laboral als 50 anys després d’un comiat. Pots treballar i ser pobre alhora perquè pagues quotes de lloguer superiors als teus ingressos.

El pas de menjar a taula calent a dormir al terra d’un caixer és d’una senzillesa insultant

L’aspiració essencial dels pobres és obtenir els recursos per viure dignament. Però en primer lloc cal que algú se’n recordi de tu. Aquest algú en primer lloc, haurien de ser les institucions i governants, que, mancats d’autocrítica, estan en un altre limbre, el de les batalletes de pati d’escola, els seus críptics procediments (què ha passat amb els nens romanesos de Vallcarca?) i la seva genuflexió davant l’imperi neoliberal econòmic. En segon lloc se n’hauria de recordar el conjunt del teixit social (empreses, veïns, família, associacions, ciutadans) que haurien de prendre consciència que el pas de menjar a taula calent a dormir al terra d’un caixer és d’una senzillesa insultant: basta pitjar el botó 'Intro' d’un teclat.

La solidaritat comunitària i la família van fer de paraigües als pobres sorgits de la reconversió industrial als anys 80 als barris dels cinturons industrials. Ara, però, visquem un brusc canvi cap a un model d’economia digital que comporta nous pobres. I sembla que l’aporofòbia, un sentinella silenciós, no trobi gaire oposició. Lògic: no vols que et toqui ser pobre. Però et pot tocar. I ningú se’n recordarà de tu. Perquè ets aporofòbic. I potser no ho saps.