Aixecar el dit

L'escola de les Aigües, al carrer Sardenya
L'escola de les Aigües, al carrer Sardenya | À.G,P.

Periodista i Guionista

@ernestcauhe

És estrany. No havia passat fins ara. Se sospitava que podia arribar a passar algun dia no gaire llunyà. Com a tantes altres bandes. Com cada dia en tantes renúncies silencioses. Discretes. Educades. Amb l’afany aquell de no incomodar. Amb aquella cosa tan catalana de no fem soroll. No fem que ningú estigui a disgust. I que no se’ns pugui acusar de res. Tot net. Tot polit. Tot a lloc. És igual, qui dia passa any empeny. No calen merders. Tampoc n’hi ha per tant. Aquí, no cal! Deixem-ho estar... Ja ho parlarem després, si de cas. No siguem maleducats. No imposem res.

"Disculpeu, però, efectivament això és l’escola pública i la llengua de l’escola pública és la catalana", diu un pare

La reunió de famílies de l’escola ha començat amb tota normalitat. Els docents l’han preparat però és un tràmit. És la d’inici de curs. Mai hi ha gaire sobresalts. El mestre de quart B comença a explicar la lletania de sempre: la puntualitat a les entrades, les motxilles, els hàbi... Perdón, diu una mare. Para que todo el mundo lo entienda puedes hablar en castellano, diu la mare. Es fa el silenci. Algú carraspeja. El vent d’un dia de tardor fa aixecar els fulls que pengen al suro. Hi ha gent que creua mirades. Qui és la... No és la... Fa tres cursos que és a l’escola. Por respeto, diu al seu costat una eminent lletrada del Tribunal Constitucional. Ara sí que l’hem feta grossa. Esto es una escuela pública, remata. Torna el ventet, la carraspera, les mirades a terra. Al cap d’allò que sembla ben bé una hora i mitja però és en realitat cinc escuets segons de rellotge, el mestre de quart B arrenca. Pues bueno, lo haremos en castellano si no... I tornen a passar els segons com dies sencers i un pare, en un racó, empassa saliva. Concentra tota la força i la irrigació sanguínia al dit índex de la mà dreta i aconsegueix màgicament aixecar-lo. Disculpeu, però, efectivament això és l’escola pública i la llengua de l’escola pública és la catalana. Que vergüenza. És que si no, quan podem parlar amb la nostra llengua, diu un altre. Me ofrezco a traducirla si no lo entiendes diu el primer, i també una altra mare. No, si entenderlo, yo lo entiendo todo. Doncs d’acord. Que vagi bé, i fins a la propera.