Som 15 milions

Una de les manifestacions per la independència de Catalunya, a la plaça del Cinc d'Oros
Una de les manifestacions per la independència de Catalunya, a la plaça del Cinc d'Oros | A. B.

L’associació entre parlar l’idioma català i ser català és una deriva que desgasta la recuperació de la independència nacional. Els països tenen unes llengües oficials i sobre això s’estableix el consens general. Identificar ètnicament l’ús d’una llengua amb la seva nació és una cosa que gairebé només passa a Catalunya i, tot sigui dit, no té cap sentit. O fins i tot, fa sospitar que sigui una maniobra més per impedir les conquestes que com a poble ens mereixem. Efectivament, als Estats Units hom parla l’anglès i és la llengua de referència, però hi ha milers i milers de ciutadans que parlen l’espanyol, i en canvi mai es descompten del còmput nacional. El mateix fan els espanyols, a l’estat espanyol, ja que en el seu còmput nacional no descompten mai catalans, bascos i gallecs, com a parlants seus. França fa el mateix, i així indefinidament, en la major part de països. 

Les realitats nacionals no són comunitats lingüístiques estrictament. Són, sobretot, àmbits de gestió comuna i de serveis bàsics, on la llengua és un instrument útil per garantir-ne la seva eficàcia. Però no és el fi últim de la comunitat, només la garantia. Així, en un context de grans corrents migratoris i de globalització econòmica, cada grup nacional, s’agrupa en una llengua de referència sense necessitat de qüestionar les demés per l’origen o afinitats dels seus residents.

Per tant, a Catalunya, i sobretot arreu dels Països Catalans, és preceptiu i necessari, agrupar-nos, com qualsevol altre país del món, com una societat de 15 milions de persones, on tenim el català (també dit valencià, si és el cas), com a llengua oficial de referència, tot i que malauradament, encara no és així, del tot, a la Catalunya Nord, on la República Francesa, malgrat la seva suposada radical democràcia republicana, no ho ha fet explícit.

No calen atributs ètnics per configurar-nos com comunitat nacional. I això queda garantit amb l’oficialitat de la llengua pròpia. En conclusió, no és català (o valencià) qui parla la nostra llengua ja que un anglès la pot usar aquí amb ganes i queda clar que no ho és. Tothom que és dels Països Catalans és membre d’aquesta comunitat.

Llorenç Prats, advocat