Ens hem tornat daltònics

Joves conversant a la Plaça del Sol durant la pandèmia
Joves conversant a la Plaça del Sol durant la pandèmia | Cedida

En aquest nou món que ens ha tocat viure, el de la hiperconnexió permanent i la sobrestimulació constant, ens trobem atrapats en un mar de maniqueisme extrem, de dualitat forçosa.

Del blanconegrisme de Beatles o Rollings, Sau o els Pets, Manel o Mishima, Sensación de Vivir o Melrose Place, Colacao o Nesquik, vam evolucionar al pols independència o unitat. Amb el procés descafeïnat, ens hem trobat orfes de batalles de barra de bar. I no hem trigat a trobar alternatives. Russos o ucraïnesos? Shakira o Piqué? El tuerking, cosificació o empoderament? Sé que pot sonar frívol barrejar temes gruixuts com una guerra, la conveniència o no que Catalunya s'emancipi, o l'educació sexual i afectiva dels nostres joves, amb d'altres superflus com els gustos musicals, televisius o del paladar. Però és que aquest poti poti és buscat. Perquè, per desgràcia, la tendència és reduir-ho tot al mateix. Perquè ens hem acostumat a futbolitzar els debats, desvestint-los de profunditat. I, perduts en la immensitat de les xarxes, encara no hem trobat la sortida del laberint.

Perduts en la immensitat de les xarxes, encara no hem trobat la sortida del laberint

L'últim capítol, el ball viral d'unes adolescents ajupides refregant el cul amb uns xavals de la seva quinta, tots menors. El problema no és com ballin elles, el problema és el que entenguin elles (i sobretot ells) de com han de ser les relacions íntimes. I això depèn de la cura que hi posem els adults en explicar-nos per d’ajudar-los a desmuntar i deconstruir discursos i actituds masclistes.

La voràgine informativa que ens devora cada dia ens ha fet perdre de vista la gamma de colors que hi ha entre el blanc i el negre, ens ha fet daltònics. Només hi ha un debat que no permet matisos: la pizza amb pinya, mai més, contra ningú.