El director i actor Joel Joan va dir una gran veritat al programa Zona Franca de TV3, quan es va queixar que el cinema català “fot rotllos increïbles a la penya” i no pensa en el públic. És cert que aquesta ha estat una constant, on el que és políticament correcte i ben pensant ideològicament ho ha acabat amarant tot, a vegades de forma pamfletària, sense cap pensament lateral, una tècnica discreta i un talent limitat. Hi ha hagut algunes pel·lícules interessants però han quedat ofegades en aquest estigma de plom del cinema català.

Hem tingut la sort que han aparegut dos films d’homologació internacional

Que Alcarràs guanyés la Berlinale va ser una molt bona notícia perquè apuntava a un salt endavant, amb la novetat d’intentar oferir un missatge al món. I després han vingut més bones pel·lícules, encara que també n’hi ha de l’etapa del plom o que han optat per refugiar-se en el gènere de pel·lículetes políticament correctes de l’actual cinema espanyol destinades a Netflix. 

Hem tingut la sort que han aparegut dos films d’homologació internacional, i curiosament i de forma significativa tots dos són una opera prima. Una és Suro, que és un bon film que tracta la falsa visió que la ciutat té del camp, amb una trama de western i una excel·lent interpretació dels actors. I l’altra és El fred que crema, una pel·lícula de nazis i jueus, històries del Pirineu (llegiu Tor), i tractades amb un cinema que s’inspira en els grans, Tarantino, Cimino i els germans Coen. El cinema català està finalment arrencant?