Andreu Buenafuente, la pintura com a font de color

Andreu Buenafuente, la pintura com a font de color
Andreu Buenafuente, la pintura com a font de color | R. C. S.

Museòleg, historiador i crític d'art.

Troba el seu perfil a les xarxes en aquest enllaç.

Coneixem principalment a Andreu Buenafuente (Reus, Tarragona, 1965) per la seva tasca d’humorista i de comunicador dins del món de la televisió, però poc sabíem de la seva faceta artística, encara que des de fa tres dècades li dedica una bona part del seu temps. Li interessa tant la fotografia com la il·lustració i la pintura. Precisament vam tenir l’oportunitat de contemplar una exposició de pintura a la galeria Art Enllà (Sant Pere Màrtir, 15) on el color era el màxim protagonista.

Comissariada per Mercè Puy, productora d’El Terrat, va escollir una vintena d’acrílics realitzats aquests dos darrers anys. Durant l’època de màxima incidència de la pandèmia del covid 19 va poder aprofundir en l’àmbit de la pintura, donant com a resultat el que observem a la present mostra. Puy senyala en el catàleg que l’obra de Buenafuente destaca perquè el “diàleg entre el públic i les peces continua més enllà de l’última obra, donant un sentit de prolongació i suspens al conjunt de l’exposició”.

L’artista es manifesta com a autodidacta, ja que els seus referents són diversos. Aquesta és la primera vegada que presenta una mostra individual, ja que només havia realitzat col·lectives tant a Barcelona com a Girona. També ha col"laborat amb el The New York Times, a més d’altres projectes. Ha publicat el llibre d’il·lustracions No entiendo nada i el diari Reir es la única salida.

Respecte a l'exposició, Buenafuente la va titular Puntos suspensivos, que reflecteix perfectament la seva manera de pensar, ja que per a ell “el camí de l’art és llarg però molt bonic. Quan aconsegueixes expressar un sentiment amb l’art, el plaer és incomparable, màgic, quasi etern”. L’originalitat de la seva proposta plàstica resideix en la forma de manifestar-se davant d’una tela (o taula) ja que és obvi que es mou dins uns paràmetres que a primer cop d’ull ens evoquen formes o símbols ja existents, però què en els seus quadres adquireixen noves maneres d’entendre l’abstracció. Es tracta d’una abstracció plenament cromàtica, on s’aprecia la idea de moviment per les formes ovalades, ameboides i circulars a través dels elements representats.

En cadascuna de les obres es percep el propòsit d’enllaçar o unir els diferents elements que sorgeixen i què sovint omplen la tela. Aquesta relació entre objectes/símbols i color produeix a vegades la sensació d’horror vacui, on l’autor s’aproxima al món surrealista més que a l’expressionista abstracte. La unió d’ambdues tendències li confereix al seu treball una nova manera de representar la pintura.