Penso que a la vida hi ha “coses” que funcionen de manera intrínseca i inqüestionable. I soc conscient que la paraula “cosa” la fem servir sovint com a crossa per imaginar-nos les opcions més variades: activitats, hàbits, costums, coneixements ... 

En termes generals, les activitats cooperatives funcionen millor que les competitives, habituar-se a fer exercici de manera moderada funciona millor que no fer-ne mai, tenir el costum de trobar-se amb amics i compartir la vida funciona millor pel nostre equilibri psíquic que viure tancats en nosaltres mateixos, sentir desig d’aprendre i adquirir nous coneixements funciona millor per al desenvolupament del cervell que no pas deixar d’interessar-se pel que passa al nostre voltant...

Si aneu a parar a una entitat i, pel que sigui, no us hi trobeu prou bé, no us desanimeu i busqueu-ne una altra. A vegades les persones podem no encaixar, però el model d'entitat sí que funcona

Una de les “coses” que tinc comprovat que “funcionen” són les Entitats, Associacions, Casals o Clubs d’orientació religiosa o laica. Són espais socials on les persones es reuneixen per afinitats diverses, per realitzar activitats concretes, compartir aficions, desenvolupar projectes... Catalunya n’és plena des de l’inici de la seva història. Són autèntiques “escoles de vida” i serveixen per aprendre a “practicar la democràcia”; representen oportunitats inigualables per fomentar la convivència entre persones d’edats i gustos diferents però, sobretot, i això sol ser més complicat de gestionar, entre persones amb sensibilitat política, identitària, religiosa i cultural sovint divergents. Per no parlar del comportament, de l’equilibri personal de cadascú i de la capacitat d’encarar conflictes d’interessos i cercar solucions el màxim de satisfactòries per a la majoria. 

Les habilitats per conviure i treballar en equip s’adquireixen gràcies a l’observació i la imitació de persones referents – que sempre en calen, sobretot per als infants i joves- i el foment de l’esperit crític i la generositat per donar part del propi temps i coneixements al servei del conjunt dels associats/des. 
I quan tota aquesta dinàmica es rega amb alegria, cordialitat, simpatia, diversió i amistat, aleshores ens podem considerar molt afortunades/nats.

El passat dimecres 8 de febrer, l’Ajuntament de Barcelona va voler agrair públicament la tasca d’aquestes entitats. Considero que és una iniciativa encomiable. Els elogis i reconeixements –en justa mesura– legitimen la feina feta i estimulen a continuar-la. Érem 97 entitats i la més antiga datava de l’any 1200. En la seva magnífica dissertació, el periodista Enric Calpena ens va recordar que els antics habitants de la nostra ciutat tenien unes ambicions, unes virtuts i uns defectes similars als nostres i que una de les raons per les quals – a partir del segle XIV - ja es van començar a organitzar va ser perquè les ordres, lleis i decisions que afectaven els catalans venien de fora de Catalunya i es promulgaven sense tenir en compte la seva manera de pensar i de ser i s’agruparen per trobar respostes a les seves necessitats.

I, més endavant, en el pas del segle XIX al XX, la revolució burgesa configura el nostre tarannà actual. Els habitants de les ciutats passaven de considerar-se “súbdits” a ser “ciutadans” i, per tant, proliferaven aquesta mena d’espais socials que han perviscut fins a l’actualitat els quals, justament avui, continuen sent molt necessaris.

El periodista va fer-nos un avís: “Ai del dia que l’administració substitueixi l’empenta ciutadana!” I jo em permeto acabar amb un consell: Si aneu a parar a una entitat i, pel que sigui, no us hi trobeu prou bé, no us desanimeu i busqueu-ne una altra. A vegades les persones podem no encaixar, però el model d’entitat sí que funciona. Està més que demostrat! 

Mercè Sesé, activista social, membre del Consell Directiu de El Cercle de Gràcia i membre de Minerva, col·lectiu de dones creadores de Gràcia