L’amica geniale, basada en les novel·les d’Elena Ferrante, és una de les millors sèries que es pot veure actualment. La trobareu a HBO. Rodada amb un estil melodramàtic, al qual a Catalunya potser no estem acostumats, hi podreu veure el neorealisme italià de Roberto Rossellini i Vittorio de Sica, i alguna espurna d’El Padrino de Francis Ford Coppola. Deixeu passar els capítols de presentació.

La sèrie se centra en Nàpols i descriu la vida d’un rione (barri perifèric) de la ciutat, amb el teló de fons de la societat i la política italiana des de la fi de la Segona Guerra Mundial. El Nàpols de la postguerra hi apareix amb una riquesa colorista que s'entrellaça amb la pobresa. La sèrie cal veure-la en versió original, cosa que vol dir en napolità la major part del temps. I notareu que és més pròxim al català que no pas l’italià normatiu sorgit del florentí el segle XIV. Només per això ja val la pena.

La sèrie està protagonitzada per dues noies amigues, Lila i Lenu, que tenen dues formes d’intel·ligència oposades. Una intuïtiva i alhora impulsiva, i l’altra racional i alhora introvertida. Són les dues formes descrites per la càbala a l’Edat Mitjana en les sefirot Hochmà (pensament intuïtiu) i Binà (pensament racional). La càbala recomana combinar les dues formes de pensament, però les dues noies napolitanes no ho fan gens i d’aquí surt la trama de la sèrie. La història està narrada des del punt de vista de la Lenu, la noia Binà, interpretada per Margherita Mazzucco. L’enlluerna la manera de fer de Lila, la noia Hochmà, interpretada per Gaia Girace, que és la que estira la trama. Lenu i Lila callen més que parlen dels sentiments i les contradiccions en què van entrant, com una metàfora del que fa la societat napolitana, no pas la italiana del Nord.