La història ha passat de puntetes per l’heroïcitat que l’Europa va protagonitzar fa just un segle, el 21 de març de 1923, a Girona, proclamant-se contra pronòstic campió de Catalunya davant el totpoderós Barça dels Samitier i Alcántara. Malgrat l'àmplia cobertura que els mitjans coetanis van desplegar de l’esdeveniment, cal escorcollar al detall obres de referència com la Història del futbol català de Joan Garcia Castell per descobrir-hi la gesta dels deixebles de Ralph Kirby, despatxada en tres línies mal comptades, simplement per justificar que aquell Europa triomfant era «un equip com mai més no n'aplegaria un de semblant el club gracienc», afirmació que insinua més un descàrrec del perdedor que un elogi del guanyador.

Des de la distància del temps transcorregut, queda la impressió que aquella final ha estat immerescudament recordada com una de les derrotes més ignominioses del barcelonisme, quan en realitat aquella jornada viscuda al flamant camp d’esports de la UD Girona va representar no només l’inici d’una època daurada per al club escapulat sinó també un canvi de paradigma social en què la pilota s’ensenyoriria de les nostres vides. A propòsit d’aquell Europa-Barça, l’escriptor Carles Soldevila va retratar amb lucidesa a La Publicitat la nova era del futbolcentrisme en un article en què es feia ressò de la insuportable incertesa que va precedir el derbi i el neguit de tots els que aquell dimecres esperaven notícies del resultat des de Canaletes: “Als vidres d'una tribuna hi ha enganxat un paper i dues xifres: Barcelona, 0; Europa, 1. Una multitud les contempla amb enorme vibració. Jo no hi era, naturalment, però em jugo un peix que les terribles paraules Mane-Thecel-Fares que en lletres de foc aparegueren en el mur, a les acaballes del festí de Baltasar, no produiren pas un efecte incomparable”. En efecte, aquella derrota va coure tant entre el barcelonisme que el públic de les Corts, majoritàriament culer, durant la final estatal entre l’Europa i l’Athletic de Bilbao, dos mesos després, van donar suport ressentit al conjunt basc.

La jornada viscuda al camp de la UD Girona va representar l'inici d'una època daurada per al club escapulat

Quan el pare d'un servidor, Jaume Curbet, capità del Girona FC als anys cinquanta, impressor i historiador amateur, es va enfrontar a la tasca gegantina de compendiar tota la història del futbol a la ciutat va recollir nombrosos testimonis, materials i referències d'aquella data, convençut de la transcendència que va tenir en l’esport local i entre un públic que encara evitava arribar amb antelació als partits per no veure’s obligat a ajudar jugadors i directius a instal·lar porteries i marcar el camp. A Girona mai s’havia vist tal mobilització de masses com la que va inundar aquell dimecres la ciutat. La prova és que les 8.000 persones vingudes d’arreu que van assistir al partit tant dins del recinte de Vista Alegre com enfilats als llocs més inversemblants van establir un rècord que no es va superar fins que el Girona FC ja feia vida, el 1970, a Montilivi.

Aquests dies periodistes i comunicadors s’encarregaran de recuperar i revisar el relat esportiu d’un matx amanit amb tots els ingredients (rivalitat, agressivitat, polèmica, emoció, eufòria i decepció…) que podia esperar-se d’un duel a mort que es va resoldre amb un gol solitari del menut Alcázar i va mantenir el suspens fins al final. “Ha guanyat l’ànima”, titulava algun mitjà; “onze homes i un equip”, remarcava un altre. Cent anys després, només ens resta deixar que les imatges ens facin reviure l’atmosfera tan especial que va envoltar aquell partit decisiu, amb dos aspirants i un únic vencedor, l’Europa, l’equip del poble.

Jordi Curbet Hereu, documentalista